Cap endins (Traducción Paula Vicente Puiggròs. Versión en castellano e inglés al final del texto en catalán)
Escrit elaborat per a la publicació de "Entre la fulla i la muntanya". Exposició de Paula Vicente Puiggròs a Institut d'Estudis Ilerdencs Lleida, Barcelona, Espanya. 2024
En la dansa contacte dos o més cossos esdevenen un a través del diàleg entre els ritmes de la seva respiració i l’escolta enfocada a atendre el pes que s’entrega, el que es rep, en com ser suport i explorar altres maneres d’entregar-se sense abandonar-se. Saber-se contenir-sostenir mentre es conté-sosté a la vegada que s’és continguda-sostinguda.
En la recerca d’estratègies per investigar en la relació camp magnètic del planeta – respiració, se’m presenta Montserrat amb la força immesurable dels massissos rocosos de la Terra. Entre Montserrat i jo es desplega una relació lenta, exigent, un espai per activar l’escolta. Un encontre (trobada?) teixit en el respecte, la paciència, la persistència i la sorpresa. Una crida que m’ha convidat a explorar múltiples formes de relacionar-me amb la muntanya, de maneres tan variades com els interessos de les persones amb les que m’he involucrat durant el procés. En silenci, la intenció de cada una es revela en els instants compartits. Aproximar-nos expandeix les nostres estratègies de percepció, amplia la nostra perspectiva.
La meva primera sessió d’escalada va ser amb Paula i Celia. Amb elles, mentre aprenia a escalar, descobria la potència de la línia de vida, llaç entreteixit entre els temps muntanya i els temps humans dels qui escalen i dels qui van inserir els punts d'ancoratge. La corda és la connexió entre la persona a terra i qui, suspesa a l’aire, ascendeix a través de les esquerdes i les protuberàncies desplegades per Montserrat.
Allò vital és ara fissura, rugositat. Cada suport és inhalació, cada avenç és exhalació. Respirar fa el camí, revela la ruta. El cos recorre al que ja sap. Res es pot donar per fet. S’aguditza l’escolta. S’amplifica el silenci i a l’aconseguir enfocar-se s’alleugereix la ment. Es dilueixen les pors, incerteses i idees fixes. La finitud i la petitesa humana desapareixen quan s’és muntanya, quan s’és aquell instant i res més. Escalar esdevé confluència d’intencions. Ruta d’accés a gestos de confiança, a les ganes d’explorar el món. Es permetre’s ser.
Estem aquí ara, entre la fulla i la muntanya, compartint el instant d’aquest text, rememorant, entre moltes coses, les protuberàncies i les esquerdes que han fet possible les sensacions de cossos que, en el silenci de l’argila, troben en cada vegada a la muntanya una paraula-sensació. Paraules que avui l’acompanyen a través d’aquesta lectura. Sensacions de trobades desplegades per Montserrat, de vegades en una família de porcs senglars creuant el camí, de vegades en cabres de banyes gegants observant-nos, de vegades en un conill esmunyedís, de vegades en una àguila sobre els nostres caps, de vegades en un corb planador, de vegades en formigues negres, de vegades en la boira, de vegades en sols afilats, de vegades en respiracions entretallades, de vegades en parapentistes, de vegades en albes blau profund, de vegades en llunyans molins de vent diluint-se en el vermell-taronja de la posta de sol, de vegades en estels fugaços, de vegades en una línia de vida entrellaçant temporalitats, de vegades en una esquerda protuberància cap endins. Sempre una exhalació muntanya, que a la vegada em rep, empeny els meus límits, que em permet escalar a través de les seves entranyes i em mostra, en el vertigen de la suspensió, la potència de vida a través de les seves esquerdes, els seus monticles. Una muntanya que em porta a reconèixer-me fràgil, que em convida a una trobada on al silenciar el meu propi jo em submergeixo en el plaer de contemplar l’altre, allò diferent, el que no sóc.
Hacia adentro (Versión en inglés al final de este texto)
Escrito elaborado para la publicación de "Entre la hoja y la montaña". Exposicion de Paula Vicente Puiggròs en Instituto de Estudios Ilerdenses Lleida, Barcelona, España. 2024
En la danza contacto dos o más cuerpos devienen uno a través del diálogo entre los ritmos de su respiración y en la escucha enfocada en atender el peso que se entrega, el que se recibe, en cómo ser soporte y en explorar maneras para entregarse sin abandonarse: Saberse contener-sostener mientras se contiene-sostiene a la vez que se es contenida-sostenida.
En la búsqueda de estrategias para escudriñar en la relación campo magnético del planeta - respiración, se me presenta Montserrat con la fuerza inconmensurable de los macizos rocosos de la Tierra. Entre Montserrat y yo se despliega una relación lenta, exigente, un espacio para activar la escucha. Un encuentro tejido en el respeto, la paciencia, la persistencia y la sorpresa. Un llamado que me ha invitado a explorar múltiples maneras de relacionarme con la montaña, de formas tan variadas como los intereses de las personas con quienes me he involucrado durante el proceso. En silencio, la intención de cada una se revela en los instantes compartidos. Aproximarnos expande nuestras estrategias de percepción, amplía nuestra perspectiva.
Mi primera sesión de escalada fue con Paula y Celia. Con ellas, mientras aprendía a escalar, descubría la potencia de la línea de vida, lazo entretejido entre los tiempos montaña y los tiempos humanos de quienes escalan y de quienes insertaron los puntos de anclaje. La cuerda es la conexión entre la persona en tierra y quien, suspendida en el aire, asciende a través de las grietas y las protuberancias desplegadas por Montserrat.
Lo vital es ahora hendidura, rugosidad. Cada apoyo es inhalación, cada avance es exhalación. Respirar hace el camino, revela la ruta. El cuerpo recurre a lo que ya sabe. Nada se puede dar por hecho. Se agudiza la escucha. Se amplifica el silencio y al lograr enfocarse se aligera la mente. Se diluyen miedos, incertidumbre e ideas fijas. La finitud y pequeñez humana desaparecen cuando se es montaña, cuando se es ese instante y nada más. Escalar deviene confluencia de intenciones. Ruta de acceso a gestos de confianza, a las ganas de explorar el mundo. Es permitirse ser.
Estamos ahora aquí, Entre la hoja y la montaña, compartiendo el instante de este texto, rememorando, entre muchas cosas, las protuberancias y las grietas que han hecho posible las sensaciones de cuerpos que en el silencio de la greda encuentran en cada visita a la montaña una palabra-sensación. Palabras que hoy le acompañan a través de esta lectura. Sensaciones de encuentros desplegados por Montserrat, a veces en una familia de jabalíes cruzando el camino, a veces en cabras de cuernos gigantes observándonos, a veces en un conejo escurridizo, a veces en un águila sobre nuestras cabezas, a veces en un cuervo planeador, a veces en hormigas negras, a veces en neblina, a veces en soles afilados, a veces en respiraciones entrecortadas, a veces en parapentistas, a veces en amaneceres azul profundo, a veces en lejanos molinos de viento diluyéndose en el rojo naranja del atardecer, a veces en estrellas fugaces, a veces en una línea de vida enlazando temporalidades, a veces en una grieta-protuberancia hacia adentro. Siempre una exhalación montaña, que a la vez que me recibe, empuja mis límites, que me permite escalar a través de sus entrañas y me muestra, en el vértigo de la suspensión, la potencia de vida a través de sus grietas, de sus montículos. Una montaña que me lleva a reconocerme frágil, que me invita a un encuentro donde al silenciar mi propio yo me sumerjo en el placer de contemplar lo otro, lo diferente, lo que no soy.
Facing inwards (Translated by Brian Caffrey)
Text written for the publication "Between the leaf and the mountain". Exhibition by Paula Vicente Puiggròs at the “Institut d'Estudis Ilerdencs” of Lleida, Barcelona, Spain 2024
In contact dance, two or more bodies become one through the dialogue between the rhythms of their breathing and listening. Focused on attending to the weight that is given, that is received, how to be a support, and explore other ways of surrendering without abandoning. Knowing how to hold-sustain while being held-sustained at the same time as holding-sustaining.
In the search for strategies to investigate the relationship between the planet's magnetic field and respiration, Montserrat presents itself to me with the immeasurable strength of the Earth's rocky masses. A slow, demanding relationship unfolds between Montserrat and I, a space to activate listening. An encounter woven in respect, patience, persistence and surprise. A call that has invited me to explore multiple ways of relating to the mountain, in ways as varied as the interest of the people I have been involved with during the process. In silence, each one´s intention is revealed in the shared moments. Getting closer expands our perception strategies, broadens our perspective.
My first climbing session was with Paula and Celia. With them, while learning to climb, I discovered the power of the lifeline, a link woven between the mountain times and the human times of those who climb and those who inserted the anchor points. The rope is the connection between the person on the ground and who, suspended in the air, ascends through the cracks and the protuberances unfolded by Montserrat.
What is vital is now fissure, roughness. Each support is inhalation, each advance is exhalation. Breathing makes the way, reveals the route. The body resorts to what it already knows. Nothing can be taken for granted. Listening is sharpened. The silence is amplified and the mind is lightened by being able to focus. Fears, uncertainties and fixed ideas are diluted. Finitude and human smallness disappear when you are a mountain, when you are that moment and nothing else. Climbing becomes a confluence of intentions. An access route to gestures of trust, to the desire to explore the world. It allows yourself to be.
We are here now, between the leaf and the mountain, sharing the moment of this text, remembering, among many things, the outcrops and cracks that have made possible the sensations of bodies that, in the silence of the clay, find in each time in the mountain a word-sensation. Words that accompany you today through this reading. Sensations of encounters spread across Montserrat, sometimes in a family of wild boars crossing the road, sometimes in goats with giant horns watching us, sometimes in a sneaky rabbit, sometimes in an eagle above our heads, sometimes in a soaring crow, sometimes in black ants, sometimes in fog, sometimes in sharp suns, sometimes in deep blue dawns, sometimes in distant windmills fading into the red-orange of sunset, sometimes in shooting stars, sometimes in a bulging crack facing inwards.
Always a mountain exhalation, which at the same time receives me, pushes my limits, which allows me to climb through its bowels and shows me, in the vertigo of suspension, the power of life through its cracks, its own mounds. A mountain that leads me to recognize myself as fragile, that invites me to an encounter where, by silencing my own self, I immerse myself in the pleasure of contemplating the other, the different, the one I am not.